Estat d'excepció

La nit s'ha penjat i, poc a poc, esporuguidament absent, el sol surt i enlluerna de trascantó l'horitzó. La nit s'ha penjat d'un fil invisible mentre un cos com abandonat fa un pas darrera d'un altre i el veig passar giravoltant me el cap, davant i alhora darrera meu, absentment feliç. En arribar al centre del parc em trobo jo mateix xarrupant els darrers glops de la meva absència. Sento com m'entortolligo amb el fil d'on penja la nit, sense voler desfer me'n; no hi ha ningú en aquest paratge. Un cos reposadament sacsejat pel vent del matí penja del coll, lligat al fil invisible de la nit, un cos que fa poc que m'ha avançat; un cos, que és el meu, fa testament i no sap a qui deixar res, ni tan sols el darrer sospir, ni el paper del cap on apunta la seva última voluntat, res, res no és ben seu. Només el vent acarona la seva espatlla descober¬ta, tot i que sap que mai no canviarà la seva absència. Un paper tacat de sang és tot el seu testament, finida la foscor que encobria el seu passat.
La nit s'ha penjat altre cop en un món que ens fugia a petites polzades, engrunant segons ínfims sintèticament dilatats fins al punt de deixar passar pels seus pors quelcom més que el temps. Pels pors del temps també s'hi ha empassat la humitat de la llosa que ens ha de cobrir a tots quan ens despengin. El vent no la podrà traspassar quan el rellotge deixi ja de comptar per sempre més i, ben rígids, abastin la despulla que hem esdevingut, encarcarats del fred a l'esquena i del glaç a la sang. I no ens podrem mirar ni veure'ns, ni apuntar nos res i emprendrem el viatge sense tornada i quan el guarda d'aquí a unes hores recorri el parc sentirà el seu alè cangrenar se de cop en veure els arbres plens de cossos, despulles, sense cadafal.
Quan sabran la notícia ens voldran fer estàtues de marbre, però les prohibiran en nom de la Democràcia. Ens hem penjat de nit per morir amb decència, però algú recollirà el nostre esperma que hem expulsat ben lluny, en la nit, i tornarem a assassinar, violar, ultratjar quan calgui per salvar la pàtria. Només cal que algú en nom de vés a saber què, talli el fil d'on penja la nit.
Llavors ens despertarem com zombis delitosos d'entranyes encara calentes i ens votaran alguns obrers i els quatre amos de les grans indústries. Sense saber com, assolirem el poder, engolirem mig món i, quan toqui, sabrem morir amb decència -sense honors, però penjats al costat de la nit, i quan el guarda recorri el parc recordarà la cara del seu avi quan ens va haver de despenjar la darrera vegada.
Res no podrà oposar se a la nostra voluntat inflada amb els vots comprats a cops de novetats d'aparador i de dosis d'inseguretat ciutadana, servida en xeringues o en gots de licor, o en divans de psiquiatra. Moriran els innocents que no passin pel forat de l'agulla i els camells seran esquarterats en públic, sembrant la por paranòica al replà de cada escala. Dels cigots en direm persones, com xais sacrificades en cadires elèctriques, implantarem la pena de mort en la vida més fastigosa, deixarem que alguns morin de gana i als altres els donarem rentadores, cotxes, televisors, vídeos, xips connectats a la gran terminal de l'ull espieta. Hi haurà mort a dojo, malalties sense nom. I poetes afusellats.
Ara és possible que tot torni a ser com era abans; un bon dia, però, el sol guillarà per l'horitzó deixant el món d'un roig intens, avís de la nit més fosca. Passaran dies plens d'horror fins que de sobte la nit, tacada de sang, escriurà en un paper el seu testament abans de penjar se. Aquell matí, el guarda del parc, amb la veu cangrenada, xisclarà d'espant en veure els arbres plens de despulles penjades pel coll. I tot tornarà a començar.